Astrologia i religió: de com el Fill de Déu és el Sol de Déu

RAMON SALAS I ROIG
Abans que res, voldria comentar que per posar el títol d’aquesta planxa m’he inspirat en un text escrit en anglès que diu: The Son of God is the Sun of God, on l’autor juga, indubtablement, amb la similitud fonètica de Son i Sun Encara que en les llengües llatines no es doni aquest joc de paraules, m’ha fet gràcia i he recuperat la frase pel seu explícit significat i significant, és adir, pel seu sentit simbòlic.

Com és sabut, Nadal, Natalis, vol dir natalici, naixement. El sol torna a nàixer en el Solstici d’Hivern, que comença els voltants del dia de Nadal (21 de desembre) i s’acaba el dia de Reis (Epifania). El dia, després d’haver anat minvant torna a créixer per Nadal. Així ho diu la parèmia tradicional: Per Nadal, pas de pardal; / per Sant Esteve, un de llebre; / per Any Nou, un de bou; / per Sant Silvestre, per la porta o la finestra; / i pels Reis, ase és qui no ho coneix. A les comarques del Baix Maestrat, es diu així: Per Santa Llúcia, pas de puça. / Per Sant Nadal, pas de gall. / Per Reis, boig qui no ho coneix. / I per Sant Antoni, pas de dimoni. On es relaciona també el cicle solar anual amb el dimoni i Sant Antoni. I això no és per casualitat, són les restes d’una antiga religió precristiana que han quedat fossilitzades en els proverbis, cançons i jocs dels xiquets.

Els romans adoptaren el dia 25 de desembre com el dia de la celebració del déu persa Mitra per la seva festa dies natalis Solis Invicti (els dies del Natalici del Sol Invicte). En aquesta celebració, que va establir l’emperador Aurelià en el 274, s’anomenà el mitraisme com religió oficial de l’imperi Romà. Una religió sincrètica entre el culte a Mitra i altres cultes orientals dedicats a déus solars, en la qual es celebrava l’eucaristia amb pa i vi.

Al llarg dels temps, els antics no van observar simplement els moviments dels astres, sinó que els van personificar i van crear històries sobre ells, les quals eren recreades a la Terra. D’aquesta relació politeista i astrològica procedeix el cristianisme, atès que el relat de l’evangeli és més astroteològic que històric, i registra els mites trobats per tot el món durant segles.

El Sol figura en les històries de pràcticament totes les cultures del món. Pels antics, el Sol era considerat el representant més visible de la divinitat i el conferidor més potent de l’esperit. Se’l considerava com la primera entitat en el buit i el caos i el pare de tota la vida, la matèria i el seu ordinador. El Sol també representa l’home arquetípic, doncs els éssers humans eren percebuts com entitats solars. El Sol era el símbol de l’esperit del món, representant la immortalitat, atès que eternament mor i ressuscita després de morir o pondre’s cada dia.

El Sol era considerat el salvador del món, doncs s’elevava i portava la llum i la vida al planeta. Era adorat per fer que germinessin les llavors i donar-les vida perquè les plantes creixessin. Aquest fet era interpretat com que es sacrificava a si mateix per a proporcionar fertilitat a la vegetació. El Sol és una mena de geni tutelar de la vegetació universal, així com el déu dels cultius i benefactor de la humanitat. Quan el Sol mor a l’hivern també ho fa la vegetació que ressuscita en primavera. Els primers fruits, el vi i el gra van ser considerats els símbols de la força del sol, els aliments sagrats, i eren oferts ritualment a la lluminària divina. Els Misteris d’Eleusis (1500 aC) en són un dels testimonis més antics amb el culte agrari als cicles de la naturalesa, el cultiu dels cereals i a les deesses Persèfone i Demeter.

Les diverses personificacions del Sol representen la imatge de la fecunditat que perpetua i rejoveneix l’existència del món. En termes de fertilitat el Sol era el fal·lus i la Lluna la vulva, els principis generatius masculins i femenins, els generadors de tota la vida a la Terra. En el mite del Temple Celestial o del nostre Temple de Salomó, els dos pilars o columnes de bronze fabricades per Hiram, el gran mestre caïnita constructor i forjador dels metalls del Temple, que n’eren situades a l’entrada, les misterioses Jakin i Boaz, són també una representació simbòlica del Sol i la Lluna.

Segons Campbell els mites serien una metàfora de la realitat. El coneixement del mite celestial ha estat transcendental per al desenvolupament de la humanitat. Aquest mite es complica molt atès que interrelaciona el mite solar amb els mites lunars, estel·lars i terrestres. El mite celestial astrològic, en el seu conjunt, ens presenta una metàfora complexa de la realitat astronòmica.

Un exemple de la complexitat del mite el proporciona la història de la Reina del Cel, la deessa Isis, la mare d’Orus, que no sols és la Lluna que reflexa el Sol, és la creadora original, així com la constel·lació de Virgo. Com la Lluna, és la dona vestida amb el Sol, i com la verge, és la mare del Sol. També és la Stella Maris, l’Estrella del Mar, doncs regula les marees, el qual és sabut des de fa segles. Igual que l’arrodoniment de la terra i el heliocentrisme del sistema solar, una vegada més ens trobem davant de coneixements que mai no han estat realment perduts i redescoberts, com es creu popularment.

En algunes cultures el Sol i la Lluna eren considerats com un mateix ésser i en altres com a bessons. Quan es produïen eclipsis es deia que la Lluna i el Sol s’estaven aparellant per a crear déus menors i així el panteó seguia
creixent. Encara que avui en dia generalment es considera el Sol com masculí, també va ser considerat femení en algunes cultures com la germànica (Alemanya i Anglaterra), hindú, aràbiga, japonesa i cananea. La part femenina del Sol va ser suprimida amb l’esdeveniment del patriarcat, a partir del 3.500 aC a la vella Europa de l’Egeu. Al santuari de Delfos (Grècia), dedicat a la deessa de la Terra Gea, cèlebre pel seu famós oracle, hi ha autors que pensen que el pas del matriarcat al patriarcat estaria simbolitzat per l’arribada d’Apol·lo i la mort del monstre Pitó.

La complexitat que representen l’aspecte de la fertilitat dels deus i les deesses, del raïm i el cereal, junt amb el simbolisme sexual, configuren una constant que es troba en totes les mitologies i religions. Així, a mesura que es va anar desenvolupant el mite, va anant prenent la forma d’una representació d’un grup de personatges, incloent les dotze divisions del cel anomenades signes o constel·lacions del zodíac. Els símbols que representen aquestes dotze cases celestials de 30º de cercle cadascuna, no estaven basats en el que realment semblen indicar les constel·lacions, sinó que representen aspectes de la vida terrestre. D’aquesta manera, els pobles primitius podien incorporar aquests aspectes terrenals en el mite celestial i projectar-los en la gran pantalla del cel.

Així doncs, hem vist que déu és el Sol. La Bíblia, a Job 38, anomena a les estrelles fills de Déu. A partir d’aquí una estrella seria un fill de Déu, així com un fill del Sol. Per tant, el fill de Déu és el Sol de Déu. El mite solar explicaria perquè els relats dels fills de Déu són tan similars, amb un home-déu que mor i ressuscita, com és el cas d’Osiris, Dionís, Krishna, Mitra i Jesús. En realitat, l’historia de Jesús és casi idèntica a la història de Krishna, déu hindú del 1400 aC, o a la d’ Horus a Egipte que precedeix a Crist en milers d’anys. De la mateixa manera trobem que en la confecció de la historia o mite de Jesús es segueix la mateixa trama que en molts altres indrets arreu del món per una variada diversitat d’homes divins i de fills de Déu, alguns dels quals varen néixer de mare verge i varen venir al mon un 25 de desembre en una cova o sota terra. Tots ells varen fer miracles i varen treballar per la humanitat, curaven els cossos a malalts i també el seu esperit. Tots ells s’ anomenaven “Salvadors”o “Redemptors”. Varen vèncer la obscuritat i van ser penjats d’arbres o crucificats i ressuscitats tornant al cel, d’on havien vingut.

A la India, en el mite del déu Krishna se’l fa néixer de la verge Dekavi un 25 de desembre. El seu naixement va ser anunciat per una estrella que misteriosament va il·luminar la cova on es produí. La vaca que hi era present es va inclinar per adorar a Krishna. Aquest déu va néixer durant el viatge, que feu el seu pare putatiu Nanda, que era fuster, a la ciutat per tal de pagar al rei els seus impostos. El rei Kansa va intentar buscar al déu acabat de néixer per matar-lo. Krishna en la seva vida pública va realitzar miracles, com els de ressuscitar a morts, curar leprosos, cecs y sords. El mite explica que va morir crucificat i travessat per una fletxa. Ja mort, va davallar als inferns, però al tercer dia va ressuscitar i pujar als cels.

Pot donar la impressió que en el món antic els pobles estaven desconnectades, i no era així. Existia una xarxa de comunicacions comercials i humanes que, partint des de la India, arribaven fins Europa i al revés. Aquesta xarxa d’informació incloïa la biblioteca de Alexandria, que tenia accés a nombroses tradicions orals i molts manuscrits que explicaven els mateixos relats religiosos que després van aparèixer en el Nou Testament. Això si, canviant els noms, les ètnies, els llocs i personatges.

Molts dels homes-déus que moren i ressusciten tenen el seu naixement tradicional el 25 de desembre, el Nadal. Aquesta festa solar es va establir en relació a la trajectòria del Sol des d’una perspectiva geocèntrica a l’hemisferi nord. Com es sabut, el Sol realitza un descens anual cap el sud fins després de la mitjanit del 21 de desembre, el solstici d’hivern, quan deixa de moure’s cap al sud durant tres dies per començar a moure’s novament cap el nord. Durant aquests tres dies d’inactivitat del moviment aparent del Sol, els antics deien que el Sol havia mort i que tornava a nàixer després de la mitjanit del 24 de desembre. Així doncs, moltes cultures diferents celebren l’aniversari del fill de déu el 25 de desembre.

El mite solar es transforma en el mite cristià, i ho fa seguint el moviment aparent del Sol a través del zodíac celeste que discorre al llarg de l’any, realitzant el que es podria anomenar el drama solar. Té el seu naixement en el signe de Capricorn; el seu baptisme en Aquari, el Joan Baptiste dels cels; la seva major exaltació per san Joan, prop del 21 de juny, en el signe de Geminis, l’emblema del doble poder; la seva tribulació a l’hort de Getsemaní, en el signe de Virgo; la seva traïció en el signe d’Escorpí, l’emblema maligne de la seva propera mort en el signe turmentós i advers de Sagitari, i la seva resurrecció o naixement renovat el 25 de desembre en el mateix signe de la cabra celestial (Capricorn).

El mite dels tres homes savis o reis mags i l’estrella d’orient que els indicà el naixement de Jesús es troba també en altres mitologies i té una interpretació clarament astrològica i astronòmica. Segons la tradició de l’antic Egipte, els tres savis o mags són les tres estrelles del cinturó d’Orió, l’ascens de les quals anunciava l’arribada de Sotis, l’estrella d’Orus/Osiris, que és Sírius, l’estrella més brillant del cel. L’arribada de Sírius anunciava la pujada anual del Nil amb les seves conegudes conseqüències benfactores per a l’agricultura. A més, és molt apropiat que els tres reis que van adorar al nen Jesús fossin considerats mags, atès que els mags eren adoradors del sol. Per altre banda, els regals que fan els tres homes savis al nen diví són també una part del mite. L’or, l’encens i la mirra són els presents que oferien els mags àrabs al sol. Pel que fa a la famosa estrella de Betlem, sembla ser que els hebreus antics l’anomenaven Efrain, o l’estrella de Jacob. A l’astrologia síria, àrab i persa era coneguda per Messaeil: el Messies. L’estrella d’orient també ha estat relacionada amb el planeta Venus, l’estrella del mati o l’estella del capvespre, segons l’època de l’any que es tracti. Com diu Frazer, estaria relacionada amb el culte a Adonis. Els boscos d’Adonis eren llocs sagrats on s’hi feia culte i una gran festa quan venus passava de ser l’estrella del matí a l’estrella del capvespre. A Betlem hi va haver un bosc d’Adonis…

RAMON SALAS I ROIG, 33º, ha sido Soberano Gran Comendador del Supremo Consejo Masónico de España y actualmente ostenta ese título ad vitam. Es Gran Experto del SCME y presidente del Consejo Filosófico Eterno Despertar, nº 1, de Barcelona.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s