Educació republicana i república educativa

Per Joan-Francesc Pont Clemente.

  • Este texto corresponde a la intervención del autor en la tenida conjunta republicana de las logias Descartes, Yod del Maresme y Pedra Tallada, celebrada el 12 de abril de 2014 en conmemoración del aniversario de la proclamación de la República Española.

Si ens trobem alguna persona que escindeix els conceptes d’educació i de república és que es tracta d’una persona no sincera sobre el paper emancipador de l’educació o sobre la potencialitat revolucionària de la república. No hi ha educació sense república ni república sense educació.

Ara, quan està de moda cercar l’antiguitat de la nació a la nit dels temps, i, per agafar els exemples més propers, alguns es creuen que el pare de la nació catalana va ser Jaume I o Guifré el Pilós o potser el cap de la tribu laietana, i altres pensen que Espanya és la nació més antiga d’Europa, nascuda eventualment amb Don Pelayo o amb Isabel de Castella o amb Felip V, la veritat és que resulta francament inacceptable trobar ni vestigis de nació a un país d’analfabets, ignorants, súbdits i esclaus. La llavor de la nació és la instrucció pública i la instrucció pública haurà d’esperar a donar els seus primers tímids passos amb Godoy. Príncep de la Pau amb Carles IV i mort a París, a França, com tants dels homes que a Espanya han gosat pensar pel seu compte des de Francisco de Goya, que descansa a Bordeus, fins a Antonio Machado, que ho fa a Cotlliure. Godoy, sí Godoy, tan menyspreable per altres motius, però el personatge que es planteja treure el poble de la ignorància i veurà fracassar els seus esforços. La nació neix a Cadis, amb la guerra del Francès i amb l’aprovació de la Constitució, en l’estela de l’Estatut de Baiona i no neix feta, vestida i armada, com si es tractés de Minerva al sortir del cap de Zeus, sinó petita, inerme i desconcertada, amb més enemics que amics, plena de servils miserables, i quan creix l’amenacen els carlins, al llarg del XIX, del XX i fins i tot del XXI, acompanyats dels adversaris de la llibertat.

La nació, per tant, no neix, sinó que es fa, en l’enfrontament amb l’enemic exterior, és cert, però sobre tot amb l’animadversió de l’enemic interior. La nació és un combat. Però la plenitud de la nació, com defensava Garibaldi, és la pau. No la victòria, la pau. La pau kantiana, permanent i irrenunciable. Per tant, la nació es fa des del descobriment de la dignitat de cada ésser humà i es desfà quan alguns en volen ser els propietaris, com els militars africanistes o els nacional-catòlics aixoplugats sota la dictadura del general Franco o els líders populistes, messiànics o xenòfobs, els que inventen la Història en lloc d’investigar-la.

La Nació li treu la sobirania al Rei i li dona al poble. El procés pot ser més o menys tràgic, des de la guillotina fins a la Carta Magna, però sempre implica un canvi radical en l’estructura del poder. Del poder d’una família a la distribució del poder, una distribució desigual, perquè dependrà de la posició, de la riquesa i dels orígens familiars i socials, així com de l’accés al coneixement, reservat al principi a unes minories. Per això la nació només és el primer pas, necessari, però no suficient. El que és més important de la nació no és que sigui sobirana, sinó que el Rei hagi deixat de ser-ho. Aquest és el significat dels articles 2 i 3 de la Constitució de 1812 o de l’article 1.2 de la Constitució de 1978: la primera li nega la sobirania a Ferran VII, la segona al General Franco o al Rei designat per ell. El franquisme ha mort i la Monarquia esdevé Corona, abandona el poder i es transforma en símbol. Ha nascut una república vertebrada per la Carta de Drets i Llibertats més fonamentada que mai ha tingut aquest país i, sobretot, amb més possibilitats de pervivència.

No és menys cert que la Nació ja havia engendrat la República dos cops, el 1873 i el 1931. 1873 és la primera oportunitat del federalisme, es a dir, de l’evolució de la nació en el sentit de l’acceptació de la riquesa de la seva pluralitat. Va fracassar perquè va prevaldre la disgregació d’inspiració carlina, catòlica i provinciana sobre la integració liberal, laica i progressista. A l’Estat de les Autonomies posterior a 1978 es reprodueixen alguns d’aquells vells defectes: cercar la diferència o inventar la diferència és una malaltia, mentre que compartir el creuament de les diferències és la forma de trobar uns valors comuns i bastir un edifici sòlid amb capacitat d’acolliment i d’entesa. 1931 és la primera oportunitat de la república que havia somiat Mariana de Pineda i és una oportunitat aprofitada: es van projectar quasi 27.000 escoles que havien de transformar definitivament el país i que havien d’eradicar l’analfabetisme i donar accés al coneixement als homes i, per primer cop, de forma general, a les dones. Es començava a fer realitat el somni pel que havia mort Francesc Ferrer i Guàrdia que no era un altre que l’escola per a tothom. La superació de la Nació és la República.

1978, al meu parer, és la segona oportunitat de la república i la segona oportunitat del federalisme, les dues oportunitats confoses en una sola. El federalisme, perquè els dos principis organitzatius són el de unitat i el d’autonomia. La república, perquè la ciutadania es regeix pels valors superiors de la llibertat, la igualtat, la justícia i el pluralisme des del respecte al principi de laïcitat i l’objectiu de permetre el lliure desenvolupament de la personalitat. La república i el federalisme són possibles per primer cop i si han arribat a un o altre nivell de realització no cerquem els defectes a la norma sinó a les polítiques concretes d’un o altre govern. I la república ha estès a tots el coneixement, ha transformat els súbdits als qui els hi agradava ser-ho en ciutadans i ha fet descobrir a la gent l’equilibri entre els drets i els deures i, el que per a mi és més important, que certs drets, en realitat, només s’entenen si es copsa la seva dualitat com a drets i com a deures.

L’educació és, en efecte, un dret, però és prioritàriament un deure, perquè l’accés a la ciutadania és indefugible. L’esclau esdevé lliure quan trepitja terra francesa, deien els nostres veïns, quan encara els catalans traficàvem amb éssers humans arrossegats per la violència a uns vaixells de record trist i humiliant per a la nostra Història i convertits en mercaderia. I quan França, sí, també França, separava l’Església i l’Estat, els catòlics de Ripoll encara pensaven que el Papa devia ser francmaçó perquè no havia declarat com a dogma de fe allò d’en Joan Sardà i Salvany de que el liberalisme és pecat. I potser tenien raó en les seves dèries perquè només el pecat de pensar lliurement ens ha alliberat, parcialment, només parcialment, ai las!, de la ignorància i de la superstició. La superstició creix sobre la ignorància i dona rèdits als nous tafurs de les ànimes des de Rouco Varela i la seva guerra civil particular fins als apòstols de tercers ulls ficticis, de Montserrats esotèrics com el que creien haver trobat els nazis i de curacions virtuals de malalties reals condemnades a l’espoli dels incauts que no trobaran ni la serenor del cos ni la de l’esperit.

L’educació és, per tant, un deure republicà. Ens fa iguals, per a que tots tinguem l’oportunitat de ser lliures. No hi ha llibertat sense igualtat, no hi ha igualtat sense educació. No hi ha educació si es barreja amb adoctrinament, segregació, odi o por. L’educació com a deure republicà és l’única via per a l’emancipació, que no és res més que fer possibles les oportunitats de cada persona d’acord amb el seu mèrit i la seva capacitat. L’educació emancipadora no pot ser més que laica, es a dir, ni arrenglerada a cap cosmovisió ni encara menys estúpidament neutral. La neutralitat, deia Jean Jaurès, és el no res. L’educació pren partit, és bel·ligerant, en favor dels drets humans concebuts com l’única cultura universal i com l’atmosfera acollidora de les diferències que saben viure les unes amb les altres.

L’educació així concebuda, al servei del lliure desenvolupament de la personalitat, és republicana, perquè és el trànsit a l’acceptació dels deures cívics que obren la porta a l’exercici dels drets. La república, per la seva banda, no pot ser més que educativa, una gran escola, a on els mestres siguin els seus ciutadans més importants, com volia aquell ministre d’Instrucció Pública que es deia Marcel·lí Domingo. Per això van matar a Francesc Ferrer. Per això, l’esforç regenerador del període 1982 – 1996 està sent desmuntat per un ministre i per una consellera que no arriben a dissimular les seves coincidències darrere de les seves discrepàncies. I per això, perquè ens adonem de com el coneixement recula i s’estén la ignorància, el nostre compromís republicà és la recuperació de la iniciativa laica, l’aliança dels progressistes i la pràctica de la fraternitat. De la fraternitat? Sí, certament, de la fraternitat entesa com la principal de les virtuts públiques, al costat de la lleialtat, el motor d’una política nova, escrita amb una gran P majúscula, que hagi après que els errors, les errades i les misèries en que cauen els liberals –utilitzat aquest mot en el millor sentit del terme- es paguen amb quinquennis de submissió als conservador, de creixement de la desigualtat, de postergació del sentit radical de la llibertat i de persecució de miratges antics justificadors, com sempre, del patiment d’avui, en la felicitat d’un demà imaginat entre deliris.

Educació i república. República i educació. La doble via que un dia permetrà que la superació de la República sigui la Federació. La federació predicada per Proudhon que és l‘expressió política de la fraternitat. La federació descrita per Pi i Margall que la concebia com una mena de religió de la humanitat. La federació que es basa en la convicció de la bondat de l’home i en la seva perfectibilitat a través de l’educació. La Federació, al final, escrita aquest cop amb una F majúscula, que ha de ser la república europea, pàtria dels drets humans i espai de polítiques fermes de llibertats civils i socials.

(Fotografia: Marcel.lí Domingo)

Anuncios

Un pensamiento en “Educació republicana i república educativa

  1. Pingback: Tres logias catalanas celebran una tenida republicana conjunta | Masonería cívica

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s